Después de la suspensión de las procesiones y actos de la Semana Santa Marinera a causa de la pandemia del coronavirus y del estado de alarma, pero con el fin de cumplir, con el espíritu de la fiesta grande del Marítimo, hoy, 27 de marzo, dia previsto para el Pregón de la Semana Santa Marinera 2020, hemos invitado al pregonero Rafael Company, director del MUVIM, a escuchar y leer un pregón “diferente” que, no obstante, destaca la singuridad de nuestras celebraciones.

Un pregón que también podrán escuchar en el siguiente enlace: https://www.ivoox.com/49373432

UN PREGÓ QUE NO HA POGUT SER, UN PREGÓ QUE TORNAREM A VIURE

Bon dia. Sóc Rafael Company i Mateo, el pregoner de la Setmana Santa Marinera d’enguany.

Les circumstàncies tan terribles que presidixen actualment les nostres vides han fet que, este 27 de març, siga impossible celebrar el pregó en l’Església de Nostra Senyora dels Àngels.

La Junta Major de la Setmana Santa Marinera va tindre el bon criteri, fa ja prou dies, de suspendre l’acte de presentació pública i convit, i això en atenció a com anava complicant-se la situació sanitària. Lògicament, s’havia de posar per damunt de tot la salut pública, i així es va fer.

I aquell va ser, només, el primer pas. Com tots bé coneguem, esta primavera no assistirem a l’exteriorització més pública d’uns sentiments religiosos ben arrelats i, alhora, ens vorem privats de la festa idiosincràtica per antonomàsia del nostre districte marítim. En conseqüència, este mes d’abril tampoc podrem contemplar bona part de les manifestacions d’una cultura popular que ens singularitza.

Però tot això no vol dir que, en mig del confinament que s’ha fet tan necessari, no trobem espai per a meditar sobre la Setmana Santa Marinera i, igualment, per a dedicar un pensament a la situació que estem vivint.

Començaré, si em permeteu, per açò últim.

Estem passant per una prova molt dura, i això s’esdevé tant ací com a latituds pròximes i llunyanes.

Ho resumiré: veiem la gent emmalaltir i, més dissortadament encara, veiem com moren moltes persones cada dia; sentim angoixa pels llocs de treball que es perden temporalment i que podrien perdre’s definitivament; ens meravellem de les actituds valentes i esforçadíssimes dels professionals de la sanitat, de les policies, la guàrdia civil i l’exèrcit, dels sectors de l’alimentació, la neteja, el transport i totes les altres activitats que ens mantenen amb vida; ens lamentem de les actituds egoistes i insolidàries que posen en greu perill els congèneres; ens enorgullim dels exemples de particulars i col·lectivitats que omplen pobles i ciutats de pura fraternitat humana, i que —amb això— pugnen pel benestar de les persones que necessiten més ajuda i que són més vulnerables.

En esta Setmana Santa tan diferent, tot això no pot deixar d’estar present en els nostres cervells. I, en eixe sentit, els aplaudiments en balcons i finestres cada dia són una afirmació com a comunitat que hem de continuar mantenint, també entre el Diumenge de Rams i el Dilluns de Pasqua.

Però tenim entre les nostres mans que, en eixos dies tan assenyalats, l’esmentat homenatge als herois que lluiten contra la pandèmia s’acompanye de l’afirmació —visual, gràfica— de pertànyer als nostres barris mariners.

Com fer-ho? Molt fàcil: mantenint la tradició de traure els cobertors i altres teles especials als balcons i finestres. Només s’ha de vigilar bé que els teixits no pengen per baix de cada balcó. En efecte, en esta ocasió i si cal, poseu les teles horitzontalment per tal de garantir que cada casa siga un món, que és el que establixen les directrius sanitàries.

Com és sabut, totes les persones podem eixir als balcons però mantenint les actituds i distàncies que toca, i en eixe sentit els cobertors són com una prolongació —moral, però també física— del nostre ser.

Si ho fem, que estic segur que sí, serà bonic: els barris de la Setmana Santa Marinera estaran mostrant com sempre un signe tradicional d’identitat —religiosa i / o cultural— i, al mateix temps, cada vesprada a les huit estaran reconeixent el sacrifici de tota la gent que ara pot arribar a jugar-se la vida.

Més enllà d’esta actuació simbòlica, crec oportú que cada veí o veïna, independentment de si

participa o no de la dimensió nodal religiosa de la Setmana Santa Marinera, faça un xicotet exercici de memòria.

Que s’escabusse en els temps infantils o en altres que li resulten particularment plaents, i que recorde aquelles setmanes santes que ha viscut amb sos pares encara joves, amb els iaios amorosits, amb els fills menudets, amb les bones amistats amb què ha compartit mandonguilles d’abadejo.

Viatgem així al passat, molt remot o molt recent, ara que el present és tan inclement, i refugiem-nos en sentiments atresorats que, en temps com els actuals, ens han de resultar balsàmics.

No cal dir que les persones que participen de la fe catòlica afegiran, als records esmentats, la seua convicció religiosa, ferma íntimament i públicament any rere any, i veritable columna vertebral d’uns dies que, enguany i per a desgràcia general, s’hauran de viure de forma inèdita.

Siga com siga, en una setmana santa tan inclusiva com és la nostra, cadascú —si vol— té un lloc, i el dret imprescriptible a emocionar-se. I això per més que, en este abril, tot haja de fer-se pràcticament sense eixir de casa.

Mentre, els taulellets modernistes de tantes vivendes, inanimats però lluents, esperen el moment de les processons i de tornar a contemplar dones i hòmens commoguts el Divendres Sant i feliços el Diumenge de Resurrecció.

Vaig acabant: quan, finalment, jo puga fer el pregó de la Setmana Santa Marinera, insistiré llavors en algunes d’estes línies discursives.

En el meu discurs retrocediré als temps del pantaló curt i dels cabells ben pentinats. En el text em passejaré per les complicitats de la gent de la Setmana Santa Marinera que conec i estime personalment, i miraré als ulls a moltes de les persones sense les quals ma vida seria més pobra i més trista.

Benvolgudes veïnes, benvolguts veïns: no saben vostés quantes ganes tinc de poder fer el pregó. Serà un magnífic senyal, una bona mostra que haurem tornat a eixa preciosa normalitat que poques vegades sabem valorar.

Tots els ànims del món, amigues i amics. Ens veiem en el pregó de la Setmana Santa Marinera quan els nostres barris tornen a somriure.